D’una ortografia de trinxera

A l’entrada La importància d’escriure bé, na Maria Escalas constatava l’apatia de determinades institucions públiques a l’hora de posar fil a l’agulla de la correcció lingüística, i encloïa, a més, entre aquells que agreugen el problema, alguns organismes culturals –per exemple, alguns de vinculats al món editorial– de notable reputació. Una desídia que llasta la imatge pública, corporativa, d’algunes entitats i que revela un dèficit en la percepció i l’actitud envers la correcció i el rigor lingüístics.

Per començar, haurem d’admetre que la deixadesa en la redacció ho és, també, de la persona o institució que té encomanada la tasca de comunicar. D’exemples així n’hi ha a cor què vols: comunicats realitzats per l’Administració Pública i editats, amb errades, en diaris i butlletins oficials; notificacions judicials plenes d’incorreccions; edicions (especialment les més refoses comercialment, les de butxaca, moltes vegades) de llibres amb imprecisions i tota casta d’incongruències; i també premsa escrita, és clar, amb aquell bullit de gramàtica i ortografia tan estantís, tan degradat, per desconeixement o per la inacció dels agents que prenen part en les tasques de redacció i d’edició dels textos.

Aquest ‘menfotisme’ (la paraula és normativa i hi escau, de fet) és, però, si cap més greu quan considerem el valor referencial de la tasca de qui el posa en pràctica. Posem per cas l’exemple dels telenotícies. I acotem, encara més, la crítica, a la televisió pública de les Illes Balears. Des que decidiren prescindir dels correctors, basten uns minuts per adonar-se de la basa que hi jugaven. I per trobar-la a faltar. I és que una de les funcions assignades a aquests espais informatius és justament servir de model, i doncs, conscienciar (indirectament) sobre el valor d’uns usos lingüístics determinats. Ras i curt, això vol dir que, amb la informació que transmeten, traslladen també uns referents d’ús de l’idioma, amb un lèxic específic, una pronunciació adequada i uns hàbits de parla que caldrà adequar al registre corresponent.

La poca consciència sobre la necessitat (i la virtut, si m’ho permeteu) d’actuar amb rigor a l’hora de fer servir la llengua és la causa, a casa nostra, de bona part del desconeixement que en tenim. I a això, és clar, hi hem d’afegir la displicència institucional a la qual ens referíem més amunt. Un exemple impagable d’aquesta desídia el trobem en la rèmora de rètols mal escrits que hom pot trobar passejant per Mallorca. N’hi ha força, d’errades, però en bastaran dues de molt esteses per poder il·lustrar el problema que ens interessa. Dos errors sobre els quals es podria actuar decididament, però que, en canvi, i per mor d’aquesta deixadesa, van camí de tornar-se crònics.

Em refereixo a les contraccions fetes per a l’assignació generalitzada de topònims, a partir del mot ca (apocopat, és a dir, reduït, de casa) i l’article personal en, i que dóna can; i, d’altra banda, la feta a partir de ca i l’article salat (i aquesta, doncs, més privativa de les Illes Balears i del nord de la Costa Brava, a Catalunya). A Mallorca, s’hi poden veure escrites de les maneres més estrafolàries, la majoria de les quals inadmissibles: ca’n, ca’s, c’an, c’as (segurament, induïdes per la tendència tan marcada del català a l’apostrofació, però en cap cas justificades).

Així doncs, voltant per l’illa, tant podem topar un Ca’n Andreu (per Ca n’Andreu o ca n’Andreu) com un c’as Busso (per, és clar, cas Busso). Però l’exemple més pintoresc potser el trobaríem a la famosa cafeteria palmesana de Can Joan de s’Aigo, on la contracció can hi apareix escrita de tres maneres ben distintes: can, a l’entrada del local i a la pàgina web; ca’n, al paper per a l’embolcall dels productes que s’hi venen; i finalment, c’an, en l’enrajolat d’una de les parets de l’interior del local (val a dir, però, que en aquest cas s’hi degué col·locar molt abans que hi hagués una norma d’ús fixada per a combatre aquestes estridències ortogràfiques).

Un altre exemple d’aquest desgavell ateny les diferents formes d’escriure pamboli (p’amboli, panboli, pamoli, etcètera). En aquest cas, no n’hi ha una única d’establerta (que sàpiga), sinó, més aviat, propostes que s’adeqüen amb sort diversa a la conveniència de triar la forma menys agramatical possible. Sens dubte, la més encertada seria pamboli (lexicalització de ‘pa amb oli’, que, a la vegada, i com a compost sintagmàtic, ja està fortament lexicalitzat), que, a més, serviria per salvar l’escull de la flexió de nombre, és a dir, de la construcció del plural. Pambolis poden ser uns quants pamboli, i doncs, sense confusió semàntica aparent; i també podem fer una bona pamboliada. Ara bé, pans amb oli, què serien? Molts pans amb una sola varietat d’oli, potser? I pa amb olis? Per ventura, un únic pa amb tot d’olis diferents calant-hi?

Personalment, a aquest garbuix d’escriptures hi veig dues possibles explicacions: d’una banda, la poca determinació dels ens reguladors a l’hora d’aplicar la norma d’ús convenientment; i, de l’altra, la poca consideració social de què gaudeix la nostra llengua, molt sovint per culpa de la poca informació que se’n dóna o que se’n té. Aquesta manca de motivació institucional per a l’assessorament, però, més especialment, la aparent incapacitat per a definir un marc legal eficient que reguli l’ús de l’idioma en la retolació són desavantatges que sens dubte caldrà tenir presents a l’hora de posar fre a l’empobriment progressiu del domini públic de la nostra llengua.

Manel Soler

Estudiant en pràctiques a Signe Words