Feliços 80

Per a una persona nascuda l’any 80, els records són cada vegada més i més importants. Potser no tant com els seus per a aquells que ja han superat el llindar de la maduresa i han entrat en la plenitud proverbial de la tercera edat, aquells que ja recolzen el cos afeblit i masegat sobre l’empunyadura d’un bastó, per poder pensar, sempre que la salut i el discerniment els ho permetin, amb la clarividència de l’ànima. Tanmateix, a la trentena ja hi ha prou experiències per polsar. I ja es poden colrar, amb un mig somriure de gaudi o de malenconia (segons els casos), els fets i les vicissituds de la infantesa i de la primera joventut (aquella que sobrevolàrem rabents, veient-hi a penes, i gairebé sempre amb massa presses o massa innocentment per poder fruir-la de veritat).

 

Les compensacions vénen després, quan el pòsit de l’edat t’arranca de la innocència mesella i et permet de repensar la percepció, massa idealitzada de vegades, de l’adolescència (de la mateixa manera que la senectut et permet de repensar la mitjana edat); quan madures el record sobre la fogonada de la imatge crua i el paladeges i converteixes en material sensible, en experiència tangible i veritable. Fa l’efecte que és just llavors, que realment comences a sentir la densitat, el pes (no la pesantor), d’un temps recuit per les alegries i les penes.

 

Viure, doncs, és aprehendre aquest component essencial de la nostra existència, és a dir, comprendre’l i conformar-s’hi. Aprendre a acceptar-lo. Per aquesta via, podem arribar a la conclusió, més o menys clara, que cremar etapes no és cremar-les mai del tot, sinó aprofitar convenientment l’experiència per recompondre’s, per fornir-se amb els instruments que, a partir d’aquell moment, ens permetran encarar qualsevol adversitat. Quan això es fa bé, s’afirma, de manera clara i rotunda, una idea senzilla; una idea que tinc per ponderada i certa, per un axioma: que l’experiència de l’home comença allà on acaba la de l’adolescent, però que cap de les dues es podrà desvincular, des de llavors, completament de l’altra.

 

Entre els elements que ingressen en aquest reservori de memòria (instantànies amb un potencial iconogràfic que desbarata tendències i modes, i que es fa perenne en l’imaginari col·lectiu), hi ha els que, per raons molt diverses, ens resulten particularment familiars. Escenes mítiques de pel·lícules, joguines mig abandonades, objectes que el temps ha idealitzat o personatges trufats que, a la seva manera (o a la nostra, millor dit), encara alenen.

 

Em va semblar sentir una nostàlgia semblant a la que descric la nit que vaig veure el darrer film d’Steven Spielberg, Super 8 (pel·lícula que funciona com a homenatge a la dècada dels 80, però que fracassa en el plantejament, i sobretot en la resolució, de la trama). Per dos motius: en primer lloc, perquè sap repescar un subgènere que ja creia oblidat i en el qual ell excel·lí com cap altre director (marcà el camí a seguir el dit, llargarut i esquàlid, d’aquell extraterrestre bonhomiós que fou E.T.); i, en segon lloc, perquè sap utilitzar-hi adequadament els elements iconogràfics que caracteritzen aquest moment de la nostra història recent. Una devessall d’instantànies formades per objectes llegendaris, com ara la bicicleta de cros (jo en tenia una, una Panter BMX, semblant a la que surt a la pel·lícula), el radiocasset, el monopatí, el walkman, el walkie talkie, l’Spectrum o la música (aquella música!) de l’època, configuren un imaginari personal (i col·lectiu) idealitzat per la bona connexió amb els moments feliços que conté i emmarca la pel·lícula.

Manel Soler Cases.

Estudiant en pràctiques a Signe Words.