‘Grizzly Man’

L’any 2005, el director alemany Werner Herzog decidí filmar un documental sobre la vida de l’activista ecologista Timothy Treadwell. Per fer-ho, prengué, en realitat, un seguit d’imatges, de seqüències, filmades pel mateix Timothy al llarg dels tretze estius que passà al Parc Nacional de Katmai, a Alaska, en companyia d’un bon grapat d’ossos bruns, ‘grizzlies’, i d’unes quantes guilles que anaven a menjar-li damunt la mà, de tan familiaritzades com hi estaven.

Però, com acostuma a passar quan algú decideix de creuar els límits que ens imposa la natura, a Treadwell el sorprengué un final tràgic –i previsible–. Fou durant el seu darrer estiu al parc. Després d’haver iniciat una gravació, un ós bru escometé contra ell, se li llança al damunt i, després d’haver-li assestat el cop de gràcia, començà a devorar-lo. Juntament amb ell, aquell estiu, al parc, també hi havia acudit la seva al·lota, Annie Huguenard. Conten que, en veure que l’ós s’abatia sobre el seu al·lot, Huguenard reaccionà per dissuadir-lo, per distreure’l de la presa, mentre Treadwell li suplicava que se n’apartés, que en fugís tot d’una. Finalment, ella també hi perdé la vida. Cap al migdia, el pilot que havia de recollir-los, en descobrí les restes. N’hi havia d’escampades entre els arbustos i també dins l’ós que cometé la carnisseria, i que el mateix Treadwell havia titllat de “perillós” i de “poc amistós” en les gravacions que n’havia fet.

Treadwell havia adquirit notorietat als EUA per la seva defensa aferrissada d’aquests animals. Havia decidit consagrar-hi la vida, per protegir-los de la voracitat –més grossa que la dels óssos– dels caçadors furtius. El cert és que no deixava ningú indiferent, mai; i que tenia tants defensors com detractors –els primers, per la noble tasca que desenvolupava; els segons, pels mitjans que hi emprava–. Perquè Treadwell fou de la mena de persones que no saben moure’s si no és entre línies, al marge de la llei. N’incomplí unes quantes, de normes –de permanència en una reserva natural protegida pel Govern, per exemple–. I també unes quantes recomanacions, com la de respectar la distància de seguretat amb els ‘grizzlies’ –el tercer ós, per cert, més gran del món, després de l’ós polar i del Kodak–, circumstància que féu mudar l’admiració inicial dels seus companys en recel i que li costà, finalment, la vida.

La importància de Treadwell, de fet, radica en aquest sentit de la temeritat. El seu compromís ecologista hi està a l’altura, però allò que sorprèn, que captiva, que t’arbora, mentre el segueixes en la seva aventura, és l’estela heroica del desafiament permanent. La voluntat de vèncer qualsevol obstacle, de connectar amb l’entorn natural, però pouant sempre en els instints. En aquest sentit precís, adopta un posicionament extrem, la seva experiència de reconversió conté un component de retorn a l’essència, a l’elementalitat, a l’animalitat. I tot plegat perquè hi barata allò –la civilització– que admetem, tot sovint, com a únic ressort possible de la nostra existència, perquè decideix d’apartar-se’n. Després d’una vida marcada pel compromís i la lluita, doncs, la tràgica mort l’elevaria a l’Olimp dels pocs ‘privilegiats’ que l’havien perduda abans que ell per defensar una causa justa. Després d’haver-ne fet bandera, d’haver-la atiada. Perquè, si no ho fas, si no l’aties, diuen, és com si no l’haguessis viscuda mai.

Imagino que la passió que sentí Treadwell degué de ser la que sentiren altres activistes, també, caiguts en ‘acte de servei’. Em ve al cap, per exemple, Félix Rodríguez de la Fuente, que perdé la vida en un accident d’helicòpter mentre rodava un dels seus documentals; o Dian Fossey, assassinada, presumptament, per caçadors furtius; o Maurice i Katia Krafft, una parella de vulcanòlegs que dugué la seva passió al límit de les accions permeses davant d’un volcà en erupció –així que, el 3 de juny de 1991, en el curs d’una expedició científica al mont Unzen, al Japó, morien engolits pel seu flux de material piroclàstic–; o, fins i tot, l’entranyable Steve Irwin, el ‘caçador de cocodrils’, que perdé la vida en la gravació d’un documental per a la seva filla, després de ser agullonat per una rajada als mars d’Austràlia. Tots ells compartien alguna dèria, alguna passió. Una passió fonda, que cala, que els arrabassà quan encara alenaven.

El documental d’Herzog emmarca la sensibilitat ecologista de Treadwell, l’exemple de la seva virtut i la seva tolerància envers el medi ambient. I trasllada, també, el deure moral d’adoptar una actitud conservacionista, com a part del llegat i de l’experiència que hauran de rebre les generacions venidores. A més, conté imatges impagables, com els banys de Treadwell amb els óssos; la seva relació amb les guilles; o, fins i tot, el moment en què el director, Werner Herzog, s’emociona, després d’escoltar la cinta que suposadament enregistrà el darrer atac de l’ós a l’ecologista.

Alhora, és també una crònica formidable del procés d’alienació directa del personatge amb el seu entorn. El director ho aprofita per polsar magistralment les seves pors, els seus traumes, les seves frustracions; per sondejar les seves motivacions, les causes de la seva inclinació per la natura, el desenvolupament de la seva consciència, l’èmfasi del seu instint per a la defensa i la conservació del fràgil equilibri de l’ecosistema. Treadwell es posa al servei dels óssos. Herzog, en canvi, ateny l’home; i, sobretot, les condicions de la relació entre l’home i el medi natural. Aquí, el documental adquireix un relleu humà notable. Guanya altura. I aquesta n’és, alhora, la gran paradoxa: per pura pressió adaptativa, Treadwell es veu obligat a desenvolupar estratègies que li permeten de crear un vincle amb l’entorn, com ho féu Dian Fossey, amb els goril·les, o com ho fa Jane Goodall amb els ximpanzés. Ara bé, com més es distancia del seu món, per penetrar en aquest altre de més salvatge i inhospitalari, més humà es torna. Més sensible. I aquesta n’és, també, la lliçó.

 

Manel Soler

Estudiant en pràctiques a Signe Words