No en parlem més!

Imagineu-vos, ara, un home corrent, de trenta anys i escaig, que decideix d’asseure’s a la terrassa d’un bar per prendre-hi un te mentre espera, pacientment, que l’autocar que l’ha de dur a Alcúdia arribi a l’andana.

Posem per cas que aquest home sóc jo mateix. Que aquest home, abans d’asseure’s, consulta la llista de preus que hi ha penjada a l’entrada del bar per saber quan costa un tallat. Resulta que 1,60 euros a la terrassa i 1,70 a la barra. Ho dic bé. No és al revés. Una relació de preus, de tarifes, penso, que desafia tota lògica de mercat. No en conec cap precedent. Ho trobo tan curiós que m’acomodo en una cadira buida, entre les moltes que, a aquesta hora, les 16.00, hi ha disponibles al local.

A més a més de jo, a la terrassa del bar hi ha cinc persones, dues d’elles estrangeres, potser angleses, pels calçons curts, el mitjons blancs i les sabates. Espero que m’atengui el cambrer moreno, sol·lícit, que no triga. És mallorquí. Entén, si més no, el català. Què li poso? Un te negre. Ras i curt. Un te, diu? Sí, un te negre, sisplau. Miri, de tes en tenim uns quants: verd, vermell, blau, negre… No cal, no cal, m’he d’afanyar a dir-li. El te que em ve de gust és el negre, ja li ho he dit. De sucre tampoc no n’hi vull, gràcies.

El cambrer moreno se’n torna i, abans de ficar-se dins el bar, per informar de la comanda, es gira cap al cambrer ros, que acaba de passar pel seu costat amb una safata, coca-cola, dues cerveses, patates. Què ha demanat? El company li contesta: un te negre. Un te negre, dius? Primer penso que el cambrer que m’acaba de servir és dur d’oïda. Però me’n desdic tot d’una, perquè, si no, no hauria repetit el que li he demanat: un te negre. Potser és, doncs, algun buit de memòria transitori. Com el que tenen aquells peixets de peixera domèstica amb la seva, tan fugissera que, si els dónes més tiberi del que els correspon de prendre, es moren perquè no recorden que fa uns moments ja ho havien fet, de menjar. I rebenten.

Al cap d’un parell de minuts, el cambrer torna a sortir, amb la tetera en una mà i, en l’altra, una tassa buida. Tingui. Gràcies. Me’l bec ràpidament, més que de costum, perquè, de sobte, penso en la possibilitat que l’autocar hagués pogut arribar a l’andana abans que jo i n’hagués tornat a partir sense mi. I ja l’he perdut una vegada. Així que, després d’haver escurat el líquid, em fico dins el local i m’adreço de nou al cambrer moreno, que ara es queda palplantat, allà al mig, com un estaquirot, fitant-me els ulls com si aquests li haguessin d’anunciar el número premiat de la loteria, com si li estiguessin suggerint una mena de promesa de fortuna imminent.

Ja em pot cobrar. Perdoni? Dic que ja em pot cobrar. El què? El te negre, és clar. De te negre sí, que en tenim, em diu; i també en tenim de verd, de blau, de vermell… Vol que n’hi posi un? Estic astoradíssim. És el mateix cambrer. Sens dubte. Esbosso un somriure, sorneguer, a l’altura d’aquells que s’han de postular quan et trobes una persona que mira de prendre’t el pèl sense acabar-se’n de sortir. Però el cambrer no somriu. Ni poc ni molt. Mica, de fet. Penso, em consta que en teniu, de te (de negre i dels altres), perquè no fa ni un quart d’hora que tu mateix me n’has acabat de servir un. Ho penso però no li ho dic. En lloc d’això, li dic que ja me l’he pres, que ho sap de sobres i que faci el favor de cobrar-me’l, que si no em veure obligat a anar-me’n del bar sense pagar-li’n ni cinc de calaix (això darrer també ho penso però no li ho dic).

El cambrer despistat diu a l’altre, el ros, que havia hagut de refrescar-li la memòria, que quan costa, un te negre. L’altre es grata el cap i, tot seguit, el mentó, i arronsa les espatlles amb un gest de tranquil·litat inefable. Tot seguit em mira, i diu: dos euros, sisplau. Dos euros, sisplau? A fora, al llistat que teniu penjat a l’entrada, hi diu ben clarament que un te val 1,60 euros. Comprovi-ho, sisplau, vostè mateix. Però el cambrer ros, que m’havia semblat el més decent dels dos que he vist fins ara, diu que no cal!, que no cal! Dóna-me’n 1,60 i no en parlem més! Tingui, doncs. U amb seixanta. I no en parlem més! Figura, doncs, que conec més bé el preu de les infusions que el personal de servei del bar. Li deixo l’euro seixanta damunt la barra, una moneda d’euro i tres de vint cèntims, i toco l’ase, sense dir res.

Se suposa que ara que augmentarà la pressió fiscal sobre alguns impostos indirectes, com per exemple l’IVA (que recau totalment sobre el consumidor, per tant, qui més el notarà i el patirà), els establiments haurien de cercar estratègies més eficients per retenir el client. Tot  indica que tractar-lo bé, com toca, en seria una de bona. I tanmateix no sembla pas que aquesta mesura satisfaci tothom. Ja la farem pujar dreta, la paret, ja!

Manel Soler

Estudiant en pràctiques a Signe Words