Més enllà de les paraules

La situació comunicativa és bàsica a l’hora de transmetre informació, però els aspectes no verbals també hi juguen un paper molt important. Juntament amb els elements lingüístics i situacionals, ens ajuden a configurar el missatge. Poyatos (1994) els divideix en quatre grans categories: proxèmics, cinèsics, cronèmics i paraverbals.

Elements proxèmics. L’espai

En la societat nord-americana, la distància mínima en un espai personal és d’un braç estès, mentre que en les cultures occidentals europees es redueix a devers cinquanta centímetres, i en algunes cultures africanes pot arribar, fins i tot, als vint centímetres. Els participants en una acció comunicativa tenen, de vegades, espais assignats dels quals no és adequat sortir (alumnes i professor / jutge, fiscal, advocat acusat, víctima) o, fins i tot, hi ha espais socials en què no està permès entrar (jardins amb gespa, l’habitació d’una persona).

Els elements proxèmics fan referència a l’espai, a la manera en què els concebem a escala personal, depenent també dels nostres interlocutors i del lloc des d’on es desenvolupa la interacció.

La gestió que feim de l’espai individual, en principi, està condicionada per les regles culturals de la nostra societat. Hall distingeix entre situacions íntimes, personals, socials i públiques, en què cada comunitat presenta un espai acceptable que s’ha de respectar. Malgrat això, cada individu també gestiona el seu propi espai d’acord amb les intencions comunicatives que tengui. En un intercanvi, podem acostar-nos al nostre interlocutor o allunyar-nos-en amb la finalitat de ser més persuasius o confidencials, o, al contrari, més distants i desinteressats. Mitjançant la gestió de l’espai, també podem intentar aconseguir l’atenció d’algú o alterar els papers socials dels interlocutors. Per exemple, el professor pot optar per asseure’s entre els estudiants quan un d’ells fa una presentació davant l’alumnat

Elements cinèsics. Els moviments corporals

Els moviments corporals són elements cinèsics. Segons Poyatos (1994), podem distingir entre gestos, maneres i postures. Els gestos són moviments facials i corporals, les maneres són les formes convencionals de dur a terme les accions i les postures són les posicions estàtiques comunicatives. A través d’aquests elements, podem mostrar les nostres actituds en la interacció, com interès, avorriment, indiferència, ansietat, etc. Alguns autors han elaborat llistes de gestos que demostren conductes càlides, tals com mirar als ulls, tocar la mà, somriure, fer ganyotes, asseure’s davant algú, alçar les celles, fer gestos expressius amb les mans, llançar mirades ràpides, davant de conductes fredes, com mirada gèlida, burla, badallar, arrufar el nas, allunyament, mirar-se les ungles, moure el cap negativament, passejar la mirada per l’habitació.

Art.2.Foto 1

Els gestos i les maneres també estan relacionats amb l’estatus social de l’individu, de manera que, depenent de la situació comunicativa i del nostre paper social en aquesta, haurem de respectar una sèrie de regles cinèsiques.

Aquestes regles, òbviament, també varien d’una cultura a una altra. A continuació, hi ha un quadre resum de la conducta cinèsica que se sol respectar en funció de l’estatus i del poder social de l’individu.

Foto2

Extret de Calsamiglia i Tusón, 2002, pàg. 41.

Elements cronèmics

La cronèmica es defineix com la concepció, l’estructuració i l’ús que l’ésser humà fa del temps. Generalment, entre aquests elements s’inclouen el temps conceptual, el social i l’interactiu.

El conceptual és la forma en què es concep i es distribueix el temps en cada comunitat. La concepció del temps varia d’una cultura a una altra i cada una presenta una actitud diferent respecte d’aquest. En la cultura occidental el temps és quelcom valuós, que no es pot tudar; per això, en molts de casos, es poden usar diminutius o adverbis mitigadors: un minutet, acabaré aviadet, prestet.

El temps social es refereix a la gestió del temps en les relacions socials, a l’estructuració de les activitats segons el moment del dia i a la durada que se’n pressuposa (no és el mateix visitar uns amics per sorpresa que haver-hi anat convidats). Els espais d’inactivitat o silenci comunicatiu també són gestionats de manera diferent depenent de la cultura en què ens trobem. Així, en les cultures occidentals, el silenci entre dos desconeguts que comparteixen el mateix espai és insuportable durant molt de temps, mentre que en les cultures orientals el silenci s’entén com una mostra de respecte cap a l’acompanyant.

Finalment, el temps interactiu fa referència a la durada dels signes que tenen valor informatiu, sia perquè reforça el significat dels seus elements o perquè n’especifica o en canvia el sentit. Es poden considerar part d’aquest temps la durada de les síl·labes o de les pauses amb les connotacions que comporta, la velocitat a què es pronuncien certs enunciats, la durada de gestos i postures, com una abraçada o una besada llarga que comunica més afecte, etc.

L’estudi del temps interactiu requereix una investigació extensa i detallada de la resta dels sistemes de comunicació no verbal i ha rebut menys atenció que els anteriors.

 Elements paraverbals

Són elements vocals que no es consideren, necessàriament, lingüísticament com a part de la llengua. Ens referim a la qualitat de la veu i als sons vocàlics i consonàntics que s’emeten a través dels òrgans fonadors i que no són paraules (grunyits, negacions, onomatopeies).

La veu presenta una sèrie de qualitats com el to, el timbre, la quantitat i la intensitat. Aquests elements aporten components inferencials que poden determinar la informació o matissar el contingut en un acte comunicatiu. Per exemple, la interjecció ah! s’utilitza per expressar enteniment, conformitat, desil·lusió o sorpresa, mentre que una oració com vaig pensar que eres d’una altra manera pot comunicar desil·lusió, sorpresa grata o rebuig, depenent del to en què s’emeti i de la durada d’alguns dels sons. D’altra banda, els modificadors fònics o tipus de veu depenen de la posició que adoptin els òrgans fonadors i articulatoris, i també contenen components inferencials que especifiquen o matisen el contingut de les oracions. Per exemple, l’oració de l’exemple anterior varia notablement en funció de si es pronuncia amb la veu murmurada, tremolosa, xiuxiuejada, amb veu molt aguda o amb veu ronca.

Vocalitzacions

Són sons que no constitueixen paraules però que s’utilitzen per comunicar, tots sols o en combinació amb altres signes paralingüístics, cinèsics o verbals. Entre aquests podem incloure la rialla, el plor, el sospir, el crit, la tos o el fet de gargamellejar, els elements quasi lèxics que serveixen per assentir com les interjeccions (ah!, ai!, ahà!), les onomatopeies (glu-glu, mua muac, bub-bub), les emissions sonores com roncar, esbufegar, gemegar, etc., així com altres sons (uf, mmm, puaj, pss, ou…) que manifesten reaccions fisiològiques, emocionals o interaccionals.

Poyatos (1994) els denomina diferenciadors paralingüístics i Nussbaum (2001) grondisèmes (del francès grondir, grunyir). Tots aquest tenen un gran rendiment funcional i molta d’importància en la comunicació quotidiana. Un exemple en podria ser el crit, que pot significar por, alegria, sorpresa.

🌎 A SIGNEWORDS integram assessoria lingüística i serveis de traducció en tots els idiomas. Per veure tots els nostres serveis i sol·licitar pressupost gratuït, contacta amb nosaltres AQUÍ

Els comentaris estan tancats.